Arquitectura Sagrada

Arquitectura Sagrada

Estudiant l’Arquitectura Sagrada, ha resultat com si el meu record es cabussés a les profunditats d’una espècie de camí inscrit a la història de l’art. El punt d’inici el situaria a dins del romànic. En la seva foscor, il·luminada només on calia, aparegué un misteriós personatge en forma de símbol que, com si d’un mestre vestit de puresa es tractés, va convidar-me a sentir, a viure l’experiència del seu contingut. Una bogeria. De sobte, la llum es va fer, quan en adonar-me del que havia succeït, la meva vivència ja no es trobava en aquell estil arquitectònic. Grans obertures deixaven accedir la claror del dia, en un gòtic on, a la lleugeresa d’un camí ascendent, les seves agulles, fins i tot, al cel semblaven acariciar. Va ser en aquell moment, clavant les meves ungles a cada una de les pedres d’aquelles catedrals, per no caure, quan finalment el meu cansament s’entregués a la inevitable nit dels temps. Mort i sepultat. En aquell punt, l’eternitat es presentà, no ja només com un èxtasi del símbol, sinó que també com un filtre per entendre el mapa que suposava la transitorietat d’aquells edificis. Difunt, continuava caminant; però ara per un escenari clàssic: el món grec. El sol s’havia amagat i la foscor no es devia més que al recorregut que l’astre faria per l’inframón, fins a aparèixer de nou a l’horitzó. Va ser, llavors, quan afegint una miqueta de raó a les pedres d’aquest particular temple de la història, que vaig despertar, vivaç de nou, en l’art del Renaixement.

Poeta