Hope

Un dia vaig volar darrere d’un somni fins a la ciutat de Montevideo; però misteriosament per acabar vivint una pel·lícula a Hollywood. En el primer dels llocs, molt semblant al que havia deixat enrere, vaig conèixer la poesia i la maçoneria; en el segon, el llunyà oest, vaig aconseguir un paper molt ben pagat. I em va encantar. La poesia -i jo crec que ja una miqueta la maçoneria- em permetia poder viure tot allò d’una manera diferent. Vaig poder compartir escena amb una espècie d’àngels condemnats, que vagabundejaven en massa, però que també anaven a passar el dia a la biblioteca; aire condicionat, lavabos i material audiovisual. I hi havia genis entre ells. Un dia, per exemple, mentre jo escrivia, un home em va començar a fer preguntes sobre números: estava estudiant matemàtiques avançades. Però del que tinc més bon record va ser d’un altre, que quan vaig tenir un problema, hi va saber estar. Em devia veure molt trist aquell dia; jo havia trucat a casa meva i tot em feia tornar cap a Barcelona. Aquella pel·lícula s’estava acabant, i jo estava a punt de rebre el meu salari. L’endemà, tornant de la feina, vaig veure aquell vaga món, al meu estimat jardinet, penjant un pòster gegant on s’hi podia llegir: HOPE (esperança).

Poeta