Quan un Germà passa a somnis

Quan s’aturen les paraules però no l’Amor: el silenci actiu del pas a somnis

Hi ha moments a la vida en què un Germà —o qualsevol persona estimada— sent la necessitat d’apartar-se en silenci del camí compartit. A la Maçoneria, anomenem aquest moment "passar a somnis".

No és un comiat. No és una renúncia. És una pausa que obre espai a altres necessitats: la família, la salut, la feina, l’esperit o el silenci.

Entendre aquest estat requereix maduresa i compassió. Reconèixer que els ritmes vitals no sempre són coincidents, i que estimar també vol dir saber deixar espai. Saber esperar sense exigència. Saber estar-hi, sense cridar l'atenció.

Per això, quan algú passa a somnis, no li tanquem cap porta. Al contrari: deixem el lloc intacte, com qui conserva encès un llum en una cambra tancada, respectant el silenci d’un company que descansa. I quan desperta —si és que ho fa— ens hi troba, exactament allà on tot va quedar: amb les mans esteses, el cor obert i la Llum a punt de reprendre el seu camí.

Aquesta actitud no només és pròpia de la vida maçònica. És també una lliçó profunda per a la vida profana: saber donar espai i temps sense retrets, sense presses, sense ruptures.

Tots passem a somnis, en algun moment. I tots necessitem, quan ens despertem, sentir que encara hi som a casa.